Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona, el 3 de juliol del 1914. A l'edat de quatre anys el seu pare mor, i amb la seva mare s'instal·len a Sant Joan Despí. Als vuit anys, tornen a viure a Barcelona, on estudia a l'escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d'aleshores, estiueja a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge de la qual evoca en els primers poemes.
Als setze anys entra a treballar en una editorial, empresa en quès'està fins a la seva jubilació, l'any 1979. Vinyoli confessa que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències".
Abans de la guerra civil espanyola publica poemes a les pàgines de
Quaderns de Poesia i
La Publicitat (on també publica, l'any 1935, la traducció d'un poema de Rilke: "De si una volta algú t'hagi amat"). Arran d'aquesta traducció coneix el poeta i traductor Carles Riba, per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. Després d'aquest encontre, Carles Riba l'influeix en la seva producció poètica.
Durant la guerra civil, és destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana, i publica el primer recull de poemes:
Primer desenllaç (1937), molt treballat formalment i amb llenguatge contingut. Així inicia una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestiona des de l'interrogant de la fe. En acabar la guerra, l'escriptor reprèn el treball editorial per necessitats econòmiques, tot i que el seu desig és iniciar estudis de Lletres. El 1945 es casa amb Teresa Sastre.
En el segon poemari
De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. Tres anys després, guanya el premi Óssa Menor amb el recull
Les hores retrobades. El 1956 edita l'antologia poètica
El Callat, amb pròleg seu. Fins set anys després no arriba als lectors el següent poemari,
Realitats, (1963) que representa un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics.
Haurà de passar un altre parèntesi de set anys abans que no publiqui el nou poemari
Tot és ara i res (1970), en el qual l'home es constitueix en nucli poètic, el poeta s'aferra a la vida amb totes les seves contradiccions i es lliura a l'emoció lírica, potenciada per un llenguatge sobri. Amb aquesta publicació li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores publica de forma regular:
Encara les paraules (1973),
Ara que és tard (1975),
Vent d'aram (1976),
El griu (1978),
Cercles (1980),
A hores petites (1981),
Cants d'Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es reediten les edicions exhaurides d'aquests volums i es publiquen tres volums més:
El llibre d'amic (1977) -escrit entre 1955 i 1959- la
Poesia completa 1937-1975 i l'
Obra poètica 1975-1979. D'altra banda, a principi dels anys vuitanta, José Agustín Goytisolo s'encarrega de la traducció dels poemes de Vinyoli, i també de la seva publicació en un volum bilingüe.
La comunicació poètica esdevé per a Joan Vinyoli una obsessió a partir del 15 de maig de 1977, data que marca la davallada física el poeta. Aquell dia és ingressat en un hospital afectat d'una trombosi cerebral. Més tard, se li diagnostica un càncer de pell. Després d'una intervenció quirúrgica, ja no es torna a restablir. Els dos darrers anys viu sovint a l'Hotel de Vallvidrera a causa de la malaltia i el poeta reprèn la seva vocació natural amb dos poemaris clau:
Domini màgic i
Passeig d'aniversari, que obté nombrosos premis, entre els quals figuren el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums:
Versions de Rilke (1984) i
Noves versions de Rilke (1985, en edició pòstuma). Mor el 30 de novembre de 1984.
Pòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull
Barcelona / Roda de Ter. (1987).
