FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESIA DE BCN

El passat dia 21 de Maig a les 21:00h, del vespre, alguns alumnes i professors de l'escola vam assistir a l'acte clausura del 24è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Sent sincer jo anava a la funció amb l’idea de que no m’agradaria i vaig anar per no fer un lleig al grup, però una vegada allà amb tot l’ambient que hi havia al Palau de la Música i amb la gran introducció que hi va haver, hem va començar a intrigar. Quan vaig sortir del Palau vaig acabar impressionat amb mi mateix, vaig sortir i em vaig preguntar : Però com és que m’ha agradat?, i sí m’havia agradat, crec que hem va sobtar més del compte, perquè ja anava amb l’idea equivocada  que no m’agradaria.

Van actuar diversos poetes d’arreu del món, a mi personalment els que més hem van agradar van ser els poetes l’idioma dels quals entenia a la perfecció ,és a dir, les que van recitar en català o castellà. Va ser mol emocionant el reconeixement que se li va fer a Joan Vergés, un dels poetes que més va agradar a la gent i a mi personalment. Un dels poemes que va recitar que més em va marcar va ser el següent, s’anomena  endevinalla i pertany al llibre inèdit  “ QUI JUGARÀ A PINYOL”.

Si et dic e primer vers,

endevinaràs el segon?

Si et dic el segon,

endevinaràs el tercer?

I si et dic tot el poema.

endevinaràs que t’estimo?

 

Tal com he dit els aspectes positius he de dir, que no tots les poetes hem va agradar i van se aquells els quals van tenir una forma més freda de recitar i la poesia dels quals no tenia pauses i era molt seguida. En general, vam passar una bona estona i alguns vam descobrir que et poden arribar a agradar coses que no t’esperes.

 

 

 

Ma vida no és aquesta hora abrupta

Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant el meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s’habituen l’una a l’altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

Però en l’interval obscur es concilien,
juntes fremint.
                       I queda bell el cant

 

 

Comentari

Aquest poema de Rilke va ser traduït per Joan Vinyoli, d’alemany a català. He escollit el poema, perquè el poeta ens parla de que ell no és tal i com la gent el veu, sinó que interiorment és una altre persona, una millor persona. El poema tracta sobre aquest tema i ell mateix es compara amb un arbre , amb el silenci entre dues notes, que al principi sembla que no s’adeqüin entre elles però que finalment sonen bé.

RESPIRAR...

Respirar, oh invisible poema!
Constantment entorn del propi ésser,
espai còsmic pur per intercanvi. Contrapès
en què rítmicament jo m’acompleixo.

Única onada de la qual
sóc mar, a poc a poc;
tu, el més amesurat de tots els mars possibles,
guany d’espai.

Quants d’aquests llocs de l’espai foren
ja dins de mi. Hi ha més d’un vent
que és com fill meu.

Em reconeixes, aire, en altre temps ple encara dels meus llocs?
Tu, llisa escorça un dia,
corbesa i fulla dels meus mots?

 

Comentari

          Aquest poema de Rilke va ser traduït de la seva llengua original. He escollit el poema primer de tot pel títol, ja que m’ha inspirat una sensació de llibertat que ara desprès d’acabar el curs hem podré permetre. Trobem que el poema ens parla dels seus poemes i personalitza a elements de la natura, com són el mar, el vent i els arbres. Trobem també diferents preguntes retòriques. El poema m’ha transmès la sensació de que el poeta sent dins seu, totalment, tot el que escriu.

RAINER MARIA RILKE

Rainer Maria Rilke (4 de desembre de 1875 - 29 de desembre de 1926) és un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les obres més famoses són Cartes a un jove poeta i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va composar més de 400 poemes en Francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

Va néixer amb el bonic nom de René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke a Praga, República Txeca (aleshores part de l’Imperi Austrohongarès). La seva infantesa i joventut a Praga no van ser gaire felices. El seu pare, Josef Rilke (1838-1906), va esdevenir funcionari del ferrocarril després d’una frustrada carrera militar. La seva mare, Sophie ("Phia") Entz (1851-1931), provenia d’una família industrial benestant de Praga, els Entz-Kinzelbergers, que vivia en un palau a Herrengasse (Panská), on René va passar gran part dels seus primers anys. El matrimoni dels pares es va desfer el 1884. La relació entre Phia i el seu únic fill ben aviat es va veure obstaculitzada pel perenne dol envers la filla més gran (després de la mort de la filla, van obligar Rilke a adoptar el paper de la seva germana, fins i tot vestint-lo de nena quan era molt jove).

Els seus pares van pressionar el jove talent poètic i artístic per fer-lo ingressar en una acadèmia militar, on va romandre de 1886 a 1891, quan la va deixar per malaltia. De 1892 a 1895 va estudiar amb un tutor per preparar l’examen d’ingrès a la Universitat, que va aprovar el 1895. El 1895 i 1896, va estudiar literatura, història de l’art i filosofia a Praga i Munic.

A partir de 1923, el poeta patia cada vegada més problemes de salut que requerien llargues estades al sanatori de Territet, prop de Montreux, al llac de Ginebra. La llarga estada a París entre gener i agost de 1925 fou un intent d’escapar de la malaltia amb un canvi de decorat i de condicions de vida. Malgrat tot, encara va publicar poemes solts importants els anys 1923 a 1926 (inclosos Gong i Mausoleu), a més d’una exhaustiva obra lírica en francès.

Només poc després de morir es diagnosticà la malaltia de Rilke: leucèmia. El poeta morí el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, i l’enterraren el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l’Oest de Visp. Trià el seu propi epitafi:

Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel Lidern.

FRANQUISME A RAMONA ADÉU

 

RAMONA, ADÉU (1972) és la primera novel·la de Montserrat Roig. La història i la trama que apareix a l’obra ens és narrada a través de la veu de tres dones ( filla, mare i àvia), que a part de compartir experiències i vincle familiar, comparteixen nom, familiarment Mundeta.

 

En aquest petit treball he intentat relacionar l’obra de Montserrat Roig amb l’època del Franquisme el qual van viure les tres Mundetes al llarg del seu desenvolupament, des de la guerra civil fins la caiguda i mort de Franco. Primerament exposaré que va ser el franquisme,  les causes que el van portar, i les repercussions que va tenir sobre Espanya i sobre les dones. I seguidament relacionaré aquest període de la història d’Espanya amb el llibre, com ja he dit abans.

 El Franquisme és un règim polític autoritari, neix d’una victòria militar a diferència d’altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. El franquisme és va imposar desprès de la victòria dels nacionals davant dels republicans en la Guerra civil espanyola que va tenir lloc entre el  17 de juliol de 1936 i el 1 d’ abril de 1939, desprès d’un cop d’estat fallit. La fi de la guerra va comportar l’arribada d’una postguerra que va in fluir en gran part de la societat.

L’autoanomenat bàndol nacional, amb l’ajuda dels feixismes italià i alemany, va aconseguir conquerir tot el territori espanyol de l’anomenat bàndol republicà, que rebien l’ajuda de la Unió Soviètica (URSS), del moviment internacional Comunista i de les Brigades Internacionals. Aquest període va perdurar fins la mort del cap d’estat Franco (màxim dirigent del bàndol nacional i dictador del país).

Per a les dones, la revolució va significar un cert alliberament. L’avortament es va legalitzar i es va parlar d’amor lliure. A més d’ocupar-se de la supervivència a les llars, les dones van col·laborar en l’ organització de la lluita antifeixista i van participar en la producció.

Relacionant-ho amb el llibre aquesta etapa la viuen les tres Mundetes, encara que la filla ( Mundeta Claret) és la que ho viu menys, ja que ella viu en l’etapa on el franquisme anava de capa caiguda, la tercera etapa. El personatge de la filla sens mostra com l’indestriable de la revolució estudiantil dels últims anys de la dictadura,  participa a en la constitució de Sindicat Democràtic d’estudiants i en assembles universitàries.

La Mundeta àvia i mare viuen l’esclat de la guerra civil i les seves conseqüències que acaben en dictadura. Fets que es destaquen en el llibre que parlen sobre la Guerra Civil. En la Mundeta Jover (àvia) l’autora ens mostra el sentiment de por, d’angoixa i de monotonia que la gent tenia a l’época, a causa de la poca estabilitat política i més en començar la Guerra Civil. En aquest anys de Guerra Civil ens parlen de els bombardejos de Barcelona el 1938 i els morts que van provocar les bombes, on la Mundeta mare es veu implicada ja que pensa que entre els morts està el seu marit, en Joan Claret. En la Mundeta Jover ( àvia)

Aquest fets són els que és destaquen el llibre i els que l’autora amb tota l’ intenció mostra  els fets més importants , els qual són la postguerra i  la Guerra Civil , que van marcar a la seva generació.

 

 

PLANY DE MARE

Plany de la Mare

Vai parir un imbècil, un ingenu.
Jo el vai fer a les meues entranyes.
El vai parir en un món d’escurçons,
en un món de rates empestades i pudents.
Si pogués me’l tornaria a ficar dins,
l’empenyeria com un tampó cap a les entranyes,
com un farcit de carn cap a dins del pollastre.
Vai parir-lo, sí, però:
He de veure patir així aquest innocent?
He de veure com és maltractat pels porcs?
He de sentir com li diuen boig, els necis?
He de topar amb la rialleta nauseabunda
dels anormals que el jutgen?
Aquest idiota que va amb el cor a la mà
en un món ple de feres
és el meu fill. Sí, el meu fill.
Ah, la dona estèril, la que mai ha parit,
la que mai ha vist sortir un monstruós àngel
de les seves carns i venes!
La que mai sentirà el dolor de veure l’altre
regnant i aixafant el fill de la humanitat!!!
Demano que Ella em comprengui. Ell és un imbècil,
un ingenu, una bona persona, gairebé un orat.
Jo sóc la seva mare, si algú en té la culpa...
Carn meva... quina revolta no m’has fet... 

COMENTARI:  He escollit aquest poema perquè ma’ha agradat molt la manera que una mare vol protegir al seu fill, que no és plantar-li cara a un enemic o algún mal sinó que el que vol es protegir-lo de tot i que torni a formar part d’ella. I també m’ha agradat perquè  diu que si algu té culpa de com és el seu fill  és ella.

Dolors Miquel

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres.

Candilejas agónicas

          L’article va ser escrit per Joan Oliver, firmant amb el seu pseudònim de Jonàs, a la revista Destino, i aquest article, que hem llegit,  es titula Candilejas agónicas i està escrit en llengua castellana.               

           Jonàs ens fa una crítica constructiva cap l’art escènic.  El teatre un art proper a les persones i públic, un art emotiu i on vius l’escena,  s’està debilitant i ja no es fan bones obres. El cinema s’ha posat en marxa i sembla que també ha posat a la gent que hi acudeix amb freqüència com si d’un pol oposat es tractés. L’empresari està al darrere de tota aquesta massa de gent que deixa de banda l’escalfor del teatre pel fred cinema.

           Per la mala repercussió que ha tingut pel teatre aquesta actuació dels empresaris, d’invertir més en el cinematògraf i menys en el teatre, en Jonàs demana a algun empresari, que sense esperar res a canvi i sense ànim de lucre, aposti pel teatre   per així poder seguir gaudint de l’art en viu,  on s’ajuntin emocions i sentiments en un mateix escenari.               

Les cases del meu carrer

 

les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja

la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana

les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada

el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’estable

l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana

tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia 

Comentari:  He triat aquest poema perquè m’ha atret el sentiment  que desprèn l’autor cap el seu poble i l’emoció que sent  al anar detallant  totes les coses característiques del seu carrer. També l’he triat perquè m’ha recordat els estius que de petit passava amb la familia en una casa de platja on tot semblava  molt bonic , encara que estigues molt desordenat.

A CASA, TANTS DEL TANTS

 A CASA, TANTS DEL TANTS A la guerra jo no hi vaig 
ni tampoc a la teràpia 
i de concursos no en faig, 
no vaig per la via Àpia  ni pujo cap al despatx, 
vaig on em guia la nàpia 
rebent trompades a raig 
i sentint-me dir ganàpia.  El meu bon medicament 
és la pura primavera 
de l'esperit i la dent.  i el premi viu que m'espera 
és un monstre replendent, 
mirall on sóc com no era.   

 

Comentari:  El poema ens  mostra el pensament de l’autor de que ell és un home lliure i que només farà el que ell vulgui. Ens fa veure la llibertat a l’hora d’escollir el nostre destí i que cadascun de nosaltres  arribarem a port pel camí que haguem escollit, i acabarem sent el tipus de persona i portarem el ritme de la persona que haguem decidit ser.

Enric Casasses

                Enric Casasses va néixer el 1951 a Barcelona. Conegut com poeta, tot i que també va ser traductor. La principal característica de les seves obres és que són poesies fòniques, és a dir, de molts sons, creades per a ser recitades.El 1973 va publicar “La bragueta encallada”, però no va ser fins al 1991, amb la obra “La cosa aquella” que comença a introduir-se en els circuits comercials.Les seves obres són conegudes perquè va començar a experimentar amb el vers lliure i amb l’anisosil·labisme. Un dels simbols que utlitza en les seves obres és l’aparició del mar, que és un espai sense horitzons, cosa que significa un pas a l’altre vida.També destaca el temps, com un concepte negatiu, que condueix a la destrucció. Estava d’acord amb la teoria del cosmos. (tot és dintre d’un mateix)El 1997 va publicar tres llibres de gran importància:-D’equivocar-se-De la nota-UhAquests tres llibres signifiquen la culminació d’una via i un principi d’inflexió. En ells, apareix el tema recurrent de la seva poesia. Aquesta tracta sobre un fons ètic i ideològic, amb exaltació del jo i la natura.

 

El misterio de las cosas

 

El misterio de las cosas, Dónde está?
Si apareciese, al menos,
para mostrarnos que es misterio
qué sabe de esto el río, qué sabe el árbol?
Y yo, que no soy más, qué se yo?
Siempre que veo las cosas
y pienso en lo que los hombres piensan de ellas,
río con el fresco sonido del río sobre la piedra.

El único sentido de las cosas
es no tener sentido oculto.
más raro que todas las rarezas,
más que los sueños de los poetas
y los pensamientos de los filósofos,
es que las cosas sean realmente lo que parecen ser
y que no haya nada que comprender.

Sí, eso es lo único que aprendieron solos mis sentidos:
las cosas no tienen significación, tienen existencia.
las cosas son el único sentido oculto de las cosas_______________________________________________________________________________________________________comentari: Fernando Pessoa escriptor portuguès, va escriure la majoria de la seva obra amb el seu idioma matern. Aquest poema és una traducció de l'original. És un poema que ens fa reflexionar sobre el significat, el per què de les coses. A diferència dels altres no ens parla sobre fets ocorreguts experiències viscudes, sinó que té un tema més filòsofic on busca la raó del sentit de les coses. He triat aquest poema ja que m'ha atret el seu contingut  i la seva forma ja que el poeta el que intenta és endinsar el lector en el tema. M'ha agradat molt per aquests fets i per la determinació i conclusió que treu el poeta del tema com es veu reflexta en el últim paràgraf.

FERNANDO PESSOA

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 - Lisboa, 30 de novembre de 1935), mes conegut com Fernando Pessoa, va ser un poeta i escriptor portuguès. És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa, a un nivell comparable al de Luís Vaz de Camões. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX. Per haver viscut la major part de la seva joventut a Sud-Africa, l'anglès també té un destacat paper en la seva vida, amb Pessoa traduint, escrivint, treballant i estudiant l'idioma. Va tenir una vida discreta, en la qual es dedicà al periodisme, a la publicitat, al comerç i principalment, a la literatura, on es desdoblà en diverses personalitats conegudes com heterònims. La figura enigmàtica en la qual es tornà, movimenta gran part dels estudis sobre la seva vida i obra, a rel del fet que és un dels majors autors de l'heteronímia.Morí de problemes hepàtics als 47 anys a la mateixa ciutat que el va veure néixer, essent la seva ultima frase escrita en llengua anglesa: "I know not what tomorrow will bring... ".

 

ABSÈNCIA

Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alèn en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no em pot sentir, 
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.

 

El segon poema que he escollit és una poesia on l’autor ens mostra i personifica  l’absencia d’alguna cosa o d’alguna persona. Ens mostra la seva absència i li aplica qualitats humanes. El poema l’he escollit perquè crec que té un gran merit parlar d’una cosa tant abstracte i mostrar-la de forma tan clara i segura.

Cançó explícita

Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l'amada, que no gosa,
com l'amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per' tu sol...

Vindrà temps que et farà nosa
o et serà de poc consol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.

Del llibre Saló de tardor, 1947. Aquest poema de Pere Quart, es troba al seu llibre Saló de tardor. He escollit aquest poema perquè la seva rima m’ha atret, és una poesia que està composada per dos estrofes, la  primera amb  vuit versos i la segona amb quatre versos. El poema està ple de comparacions on els protagonistes poden ser tant fets que és relacionin entre ells com fets contraris. I acaba la poesia amb la repetició d’una mateixa paraula, qualsevol, amb el que dóna a entendre  que  li és igual el que vingui

PERE QUART

Joan Oliver va néixer l'any 1899 en el si d'una família de la burgesia industrial sabadellenca. El seu avi patern va ser un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, i el matern, un dels dirigents del Foment del Treball. Va ser el quart d'onze germans i va rebre una educació corresponent a la situació social privilegiada de la família. Va estudiar la carrera de dret i viatjà per Europa

L'any 1919, formà el «grup de Sabadell» amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols -pseudònim de Joan Prat-, entre d'altres. Són iconoclastes i avanguardistes, i cultiven un humor de l'absurd que té la seva expressió màxima en el volum col·lectiu L'any que ve, firmat per Trabal però elaborat amb la participació de tota la colla. L'any 1923 entren al Diari de Sabadell, del qual en serà nomenat director Joan Oliver, els escrit del qual apareixen signats amb pseudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Dreta...) i el 1925 creen La Mirada, una editorial que publicarà divuit volums i fullets -d'autors com Carner, Riba i també d'ells mateixos.

En la seva vessant periodística, Oliver va col·laborar també en les publicacions més paradigmàtiques de l'època: La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya, Mirador.

L'any 1926 se'n va a viure a Barcelona i estrena a Sabadell l'obra teatral Una mena d'orgull. El seu primer llibre publicat és del 1928, Una tragèdia a Lil·liput (recull de narracions), i el 1934 es dóna a conèixer com a poeta amb Les decapitacions, que signa amb el pseudònim Pere Quart, (pseudònim que treu a partir del seu segon nom i del fet de ser el quart fill de la família).

En esclatar la guerra civil espanyola, Joan Oliver es pronuncia decidídament a favor del bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans -filial de la UGT-, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie -amb Trabal, Rodoreda, Calders, Obiols i d'altres- i després a Saint-Cyr-sur-Morin; fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.

De retorn a Catalunya l'any 1948, va ser detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; l'any 1951 va rebre el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traduccció catalana d'El misantrop de Molière. El 1960 publicà Vacances pagades (1960), una obra escèptica i amb punts de sarcasme.

L'any 1970, va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i va rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1982, Joan Oliver va esdevenir un autor contestarari, inconformista i incòmode. Va morir l'any 1986 a Barcelona.

 

RECORD DE CAMUS

“Record de Camus”: 

Temps, no te’n vagis

massa de pressa, tot

el que podem és en aquest espai

de vida que se’ns dóna

sense perquè:     

                      ja tot sentenciat

pel jutge penitent.

___________________

He escollit aquesta poesia, perquè trobo que és un poema on l'autor expressa i transmet molt bé les seves emocions, m'ha agradat perquè nes fa reflexionar sobre la vida, sobre el temps i ens fa adonar que la vida és un instant que no l'hem de desaprofitar. Personalitza la mort com el jutge penitent, com si la mort mateixa fós un jutge que et comdemnés a cadena perpetua.

JOAN VINYOLI

Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona, el 3 de juliol del 1914. A l'edat de quatre anys el seu pare mor, i amb la seva mare s'instal·len a Sant Joan Despí. Als vuit anys, tornen a viure a Barcelona, on estudia a l'escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d'aleshores, estiueja a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge de la qual evoca en els primers poemes.

Als setze anys entra a treballar en una editorial, empresa en quès'està fins a la seva jubilació, l'any 1979. Vinyoli confessa que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències".

Abans de la guerra civil espanyola publica poemes a les pàgines de Quaderns de Poesia i La Publicitat (on també publica, l'any 1935, la traducció d'un poema de Rilke: "De si una volta algú t'hagi amat"). Arran d'aquesta traducció coneix el poeta i traductor Carles Riba, per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. Després d'aquest encontre, Carles Riba l'influeix en la seva producció poètica.

Durant la guerra civil, és destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana, i publica el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937), molt treballat formalment i amb llenguatge contingut. Així inicia una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestiona des de l'interrogant de la fe. En acabar la guerra, l'escriptor reprèn el treball editorial per necessitats econòmiques, tot i que el seu desig és iniciar estudis de Lletres. El 1945 es casa amb Teresa Sastre.

En el segon poemari De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. Tres anys després, guanya el premi Óssa Menor amb el recull Les hores retrobades. El 1956 edita l'antologia poètica El Callat, amb pròleg seu. Fins set anys després no arriba als lectors el següent poemari, Realitats, (1963) que representa un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics.

Haurà de passar un altre parèntesi de set anys abans que no publiqui el nou poemari Tot és ara i res (1970), en el qual l'home es constitueix en nucli poètic, el poeta s'aferra a la vida amb totes les seves contradiccions i es lliura a l'emoció lírica, potenciada per un llenguatge sobri. Amb aquesta publicació li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores publica de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es reediten les edicions exhaurides d'aquests volums i es publiquen tres volums més: El llibre d'amic (1977) -escrit entre 1955 i 1959- la Poesia completa 1937-1975 i l'Obra poètica 1975-1979. D'altra banda, a principi dels anys vuitanta, José Agustín Goytisolo s'encarrega de la traducció dels poemes de Vinyoli, i també de la seva publicació en un volum bilingüe.

La comunicació poètica esdevé per a Joan Vinyoli una obsessió a partir del 15 de maig de 1977, data que marca la davallada física el poeta. Aquell dia és ingressat en un hospital afectat d'una trombosi cerebral. Més tard, se li diagnostica un càncer de pell. Després d'una intervenció quirúrgica, ja no es torna a restablir. Els dos darrers anys viu sovint a l'Hotel de Vallvidrera a causa de la malaltia i el poeta reprèn la seva vocació natural amb dos poemaris clau: Domini màgic i Passeig d'aniversari, que obté nombrosos premis, entre els quals figuren el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums: Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985, en edició pòstuma). Mor el 30 de novembre de 1984.

Pòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter. (1987).

Nadal

Nadal                                       Sento el fred de la nit                                 i la simboma fosca. Així el grup d'homes que ara passa cantant. Sento el carro dels apis                                 que l'empedrat recolza i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.Els de casa, a la cuina,                                 prop del braser que crema, amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena; i ells recullen les plomes,                                 i ja enyoren demà.Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-.                                 Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Comentari :Doncs aquest poema l’he trobat en el llibre L'irradiador del port i les gavines. En aquest cas el poema no és de temàtica  amorosa, sinó que ens parla de la comoditat i confort que sent, però a l’hora la pena que sent quan arriba el Nadal. He escollit aquest poema, perquè el Nadal és l’època de l’any que més m’agrada ja que puc estar reunit amb tota la família.

Dóna'm la mà

 

 

Dóna'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.  

Comentari :És un poema de temàtica amorosa com molts dels poemes d’en Papasseit,  té una anàfora,que repeteix al principi i entremig de les diferents estrofes, la qual dona títol el poema. He escollit aquest poema perquè ens descriu un passeig a la vora del mar, cosa que hem recorda les nits i tardes d’estiu.